dijous, 28 de gener de 2010

27 de gener de 1966


Ahir mateix, 27 de gener de 2009, visitàvem el Nucli Antic de l'Escala amb els alumnes de cicle mitjà de l'Escola l'Esculapi. Completàvem el recorregut amb el cementiri mariner.
El que no havíem previst és que, tot davant de la tomba de la Caterina Albert, l'autora de Solitud, la visitàvem justament en l'aniversari de la seva mort.
Així, després de passar per la seva casa natal, per la plaça que la vila li ha dedicat, pel jardí conegut com el Clos del Pastor on hi ha el seu centre d'estudis, acabàvem la visita davant les seves restes, com un homenatge involuntari.
La visita la cementiri mariner té sempre un alicient especial, donat el curiós procés de conservació de l'espai. Us en fem un resum cronològic:

1787 Carlos III publica la Reial Cèdula que obliga la construcció dels cementiris fora de les poblacions per motius higiènics i sanitaris.

1833 Una altra cèdula fa els ajuntaments responsables del dret de sepultura i de política mortuòria.

1835 Es construeix en substitució de l’anterior que era annex a l’església, segurament motivat per les epidèmies de còlera i de malària que van provocar gairebé 500 morts a l’Escala (dels quals 224 albats). Segons la documentació de l’època és un “cementerio en despoblado”.
S’emplaça als afores, prop del mar, de manera que el cos blanc esdevingués des del mar una fita del paisatge. És un cementiri planificat d’antuvi, organitzat de manera no habitual en arquitectura popular. Tres recintes fent referència a la Santíssima Trinitat: atri d’entrada, zona de gran densitat de nínxols, capella amb enjardinament central i nínxols en el perímetre (en aquesta zona hi ha enterrada la burgesia local). Els nínxols són de dos o tres sepulcres. Els materials són els tradicionals però amb acabats acurats.
Segons Asumpció Alonso i Benet Cervera és “sens cap dubte, no tan sols el cementiri popular més interessant de la nostra costa, sinó, a la vegada, el més ben conservat(...)”.

1970 Es clausura després de la construcció d’un altre cementiri a la carretera de Viladamat.

1975 L’alcalde de l’Escala, director de l’Hotel Nieves Mar a tocar del cementiri marí, pren la iniciativa d’enderrocar el cementiri perquè “entorpece completamente el desarrollo del plan normal de edificaciones” referint-se a (segons la revista Presència) “edificacions de qualitat arquitectònica pèssima que han deteriorat ja gran part de l’entorn (...)”.

1976 L’ajuntament difon un escrit de la Delegación Provincial del Ministerio de Educación y Ciencia traient importància a l’emplaçament dient que “no tiene demasiado interés histórico-artístico, sobre todo en las actuales circunstancias en que está flanqueado por casas modernas de pisos con las que desentona.”

1977 Sota pressió d’un grup constituït com a “Comissió de Defensa de l’Arquitectura Popular” la Comisión del Patrimonio Histórico-Artístico de Girona “reconsidera dicho acuerdo y remite la solicitud de declaración de Monumento Histórico y Artístico de carácter local.”

1978 A la targeta i als anuncis publicitaris de l’Hotel Nieves Mar consta el text: “Todas las habitacions con calefacción, baño y terrazas con vistas al mar y a la joya Arquitectónica Neoclásica Mediterránea “Del Cementiri Vell” (Segle XIX)”.

1984 El cementiri és declarat Monument Historicoartístic per la Generalitat de Catalunya.

1 comentari:

Fran ha dit...

Quina sort que en aquell moment hi havia tanta gent ben documentada i disposada a moure's per tsl de preservar totes aquestes coses tan si son de valor històric, artistic o ecològic i paisatgistic.
Avui en dia no sé si s'hauria aconseguit, perquè, sino, com és que estant construint a la zona d'Empúries, aprofitant-se que no hi ha un Pla aprovat i encara ningú s'ha mogut fins ara, i fa més d'un any que hi estan fent cases?